Per Francesc José Maria Sánchez, director general del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC)
Les administracions públiques competents, comunitats autònomes i ens locals, en matèria de serveis d'atenció a les persones (socials, sanitaris i educatius) tenen llibertat per organitzar-los de tal manera que no sigui necessària la seva prestació directa o amb mitjans propis, ni la celebració de contractes públics.
Aquesta possibilitat deriva de la Directiva europea 2014/24/UE de contractació, la qual afirma expressament que l'aplicació de la normativa contractual pública no és l'única opció disponible per a les autoritats competents en la gestió de serveis a les persones. La previsió de la norma europea s'ha reflectit a la llei espanyola de contractes del sector públic i a les lleis autonòmiques que han regulat aquesta matèria. Aquest instrument no contractual de relació amb les entitats privades proveïdores d'aquests serveis és el que coneixem sota la denominació d'acció concertada social.
El règim d'acció concertada s'inspira en dos principis bàsics: la solidaritat i l'eficiència pressupostària, ja que no inclou el benefici industrial en la fixació de la contraprestació econòmica. Tanmateix, no exclou que les administracions puguin optar, en un moment donat, per la utilització d'instruments contractuals, contracte de serveis o concessions, per a la gestió indirecta, d'acord amb la llei de contractes del sector públic.
Una vegada acceptada pacíficament la necessitat de regular els concerts socials en la legislació autonòmica, encara que algun sector minoritari de la doctrina administrativista expressi les seves reticències, el debat polític s'ha centrat en quin tipus de proveïdors de serveis privats pot beneficiar-se d'aquesta modalitat de col·laboració amb l'administració pública: totes les entitats privades, independentment de si són d'iniciativa mercantil o d'iniciativa social, o només les d'iniciativa social sense ànim de lucre? La resposta a aquest interrogant ha estat diversa. Aproximadament la meitat de les comunitats autònomes, entre elles la catalana, que fins avui han legislat sobre l'acció concertada social, han optat per permetre que sigui un instrument de relació per a la prestació de serveis d'atenció a les persones amb tota mena d'entitats privades proveïdores d'aquests serveis, donant preferència a les entitats sense ànim de lucre en cas que es donin condicions anàlogues per a l'assignació del servei. L'altra meitat ha considerat que només a través de la gestió solidària, sense ànim de lucre, es pot col·laborar amb l'administració pública sota la modalitat d'acció concertada. Evidentment, darrere de l'elecció d'una opció o l'altra hi ha un posicionament polític i ideològic previ.
El problema més important, avui en dia, per al desplegament de l'acció concertada, és la interpretació dels tribunals ordinaris i administratius de contractació pública quan els decrets i ordres de les diferents comunitats autònomes han estat impugnats. Tots ells han considerat que l'instrument pretesament no contractual en realitat són contractes i se'ls ha d'aplicar la legislació de contractes del sector públic, per la qual cosa anul·len les disposicions reglamentàries impugnades.
La normativa catalana vigent pateix dels mateixos vicis contractualistes que la de les altres comunitats autònomes que han vist anul·lades les seves regulacions (Aragó, Comunitat Valenciana, Castella La Manxa, País Basc i Galícia).
És per això que el Consorci proposa que els ens locals regulin reglamentàriament aquesta matèria, d'acord amb l'autonomia que gaudeixen i les seves competències en l'àmbit dels serveis socials, corregint el biaix contractual de la normativa catalana (Decret 69/2020 i ordres que el desenvolupen), mitjançant l'aprovació de sengles ordenances.
El Parlament de Catalunya, en la tramitació de la llei d'instruments de provisió del Sistema Públic de Serveis Socials, té una oportunitat d'or per regular l'acció concertada social com el que ha de ser: un autèntic instrument no contractual.